Entrevista a Sylvia Alberich, poetessa de Sant Cugat

"Oh Valldoreix, per les teves esplanades
m'he sentit com si fós presa de les teves entornades"

Sylvia Alberich va nèixer a Barcelona el 1940. Viu a Valldoreix (Sant Cugat del Vallès), en una acollidora caseta amb jardí i unes impressionants vistes a Collserola, on el seu contacte constant amb la natura l’ajuda a relaxar-se i a escriure.
Des de fa cinc anys, quan li va ser diagnosticat un alzheimer al seu marit, la Sra. Alberich ha reduït molt les estones dedicades a escriure però ja té recopilades poesies per publicar dos llibres.
La poetessa, molt activa, vital i positiva ha viscut una vida molt lligada a l’art i a la comunicació. A més d’escriure poesia, ha estat traductora de cinema en català, col.laboradora en diverses ràdios (Catalunya Ràdio, Ràdio Sant Cugat,...) i una gran amant de la música.
Del seu llibre publicat l’any 1992, Poemes inèdits, el poema “La Pau” va ser premiat a la Fira de les Idees per la Pau, celebrat l’any 1986.
La seva poesia ha estat definida en alguna ocasió com captivadora per la seva senzillesa i tendresa i deixa veure una dona sensible, amant de la natura i de la vida quotidiana i dedicada plenament a la poesia i a la seva família.

-A quina edat va començar a escriure poemes?
-Mira, des dels tres anys i mig començava a recitar, pero cap a l’any 1982 em van publicar el primer llibre. No et pensis que sóc una gran poeta, perquè quan miro els grans autors que sempre m’han entusiasmat com Maragall, Josep Carner, l’Espriu i l’Alcover... Però l’important és que jo sempre he gaudit llegint, i de tant en tant m’agafava el rampell d’escriure, ja que els poetes tenim la necessitat imperiosa de traspuar tot el que sentim.
-Hi ha algun antecedent d’escriptors a la seva familia?
-No, ningú. Els meus fills tampoc ho han continuat, jo sóc l’única. Això sí, a tota la familia ens agrada molt tot el que és art. A mi m’encanta tot això, fins i tot vaig fer doblatge al català amb el Joaquim Díaz, en l’època en que el Joan Granados era el director de TV3.
-Ha publicat algún llibre?
-Doncs sí, va ser l’any 1982 que van publicar aquest, Poemes Inèdits de Sylvia Aymerich, que el va presentar el Baltasar Porcel a l’EMD (Entitat Municipal Descentralitzada) de Sant Cugat. Ara ja fa temps que no publico i tampoc en tinc gaires ganes. El meu marit pateix una atrofia cerebral, alzheimer, i ara només em ve de gust estar amb ell i preocupar-me per ell. De tant en tant m’encarreguen algun recital però són pocs els que faig.
-Té algun autor amb el que s’identifiqui o que cregui que la seva poesia s’hi assembla?
-No en tinc cap en especial, però bé, tots els que us he dit abans m’han “segellat” com jo dic, han sigut una inspiració.
-Quan escriu, en que s’inspira?
-Tot depèn. Hi va haver una vegada que vaig anar a un homenatge a l’Espriu, i aquella mateixa nit tot em venia amb poesia. Vaig passar varies nits aixecant-me del llit per escriure, tenia por que l’endemà ja no em sortís amb les mateixes paraules.
Però realment, quan estic molt trista o molt feliç és quan més inspirada estic, i quan passo un moment equilibrat ja no és el mateix. Sembla que tingui la necessitat d’expressar els sentiments.
La natura i, Menorca sobretot, també m’inspiren molt,

De vegada marxa lenta, el vaixell ves a la mar
i la meva ploma expressa un minut d’eternitat

-Quins són els temes dels que escriu?
-De tot, tant escric del futbol com d’un dia de sol, d’intimitats o d’Argentona. És tot molt variat. Dels coloms també he escrit alguna cosa:

Al jardí de casa meva tinc un colomar
un dia van fer un niu i van criar
la porta jo els hi deixo oberta
mig salvatges s’alcen al vol
i se’n van pels vancatges buscant el sol
cercant l’espai i el llibre revolt

-Sobre Sant Cugat o Valldoreix ha escrit alguna cosa?
-I tant, en tinc un de Valldoreix que és molt maco, escolteu:

Oh Valldoreix, per les teves esplanades
m’he sentit com si fós presa de les teves entornades
Ets un poble prou petit, al Vallès situat
ets pintoresc i molt grat, al costat de Sant Cugat (...)

L’historiador que tenim aquí a Valldoreix em va dir una vegada que el meu poema no era verídic, perque parlava de l’oreig, el vent que rega el poble, i em va dir que és l’ordi, no l’oreig. Però a mi m’és igual, és el que sempre he pensat i el que sempre s’ha dit, que el poble es deia així perque era una vall regada per l’oreig.
-De tots els poemes que ha escrit, quin és el que li agrada més?
-Hi ha alguns que m’han identificat molt, un d’ells és Què és la vida? O Cloenda, però a mi tots m’agraden. En el moment que els estàs escrivint et penses que és el millor, però el millor és sempre el que has d’escriure encara. Vaig fer un poema molt maco pel meu marit, voleu que us el llegeixi?

EL MEU ESPÓS
Manel, mira’m, sóc jo,
la teva Sylvia, la teva dona
Vull que em recordis
que recordis els moments que em compartit junts
Els dies i les hores de quan em vas conéixer
quan em vas començar a estimar
per ser la teva companya i amiga
la teva dona per ara i sempre
Perque recordis a tota hora el que vaig ésser, sóc i seré
T’estimo, t’he estimat sempre
i junts continuarem recordant tots dos
No estàs sol, estic aquí al teu costat
per caminar junts lluitant, i fer-te recordar
Com aquell dia del nostre casament
com després que van passar vint-i-cinc anys sense adonar-se
i celebrar les nostre noces d’argent
Ara anem camí de les d’or,
ja són quaranta-i-un anys casats,
quaranta-i-un anys de vida i d’amor
Amb dos fills meravellosos,
unes nores estupendes,
i els nostres néts que són el nostre tresor (...)

-Quan escriu, té algun racó especial on li agradi fer-ho?
-Aquí, en el meu escriptori. També a fora m’agrada molt, al jardí. Tinc vistes al Tibidabo i al Montmany, és un situació fantàstica, hi ha un silenci sepulcral. Puc sentir els ocellets, per aixó tinc molta cosa escrita de la natura.
-Té alguna cosa més per publicar?
-Sí, tinc un conjunt de poemes pendent de publicar fa molt temps. Però amb tot el que ha passat amb el meu marit no tinc temps per reunions ni per revisar els escrits. Si a ell no li hagués passat això ja estarien publicats fa temps, a més m’han facilitat molt el camí per poder-ho fer. Si fós per mi no caldria revisar els poemes, jo no ho faig mai. M’agrada que quedin tal com surten i no tinc pretensions. Si hagués de publicar-ho en un lloc important potser si que m’hi miraria més.
-Quan signa els seus poemes, utilitza el seu nom o un pseudònim?
-No,no, signo amb el meu nom. Al principi quan començava a escriure, la Mercedes Diogena pintora de Sant Cugat, m’havia demanat algun cop que utilitzés el nom de Silvania, però no ho vull, jo sóc jo i m’agrada tenir el meu propi nom. La única cosa que mantinc, encara que en català no s’utilitzi, és la “y” del meu nom (Sylvia).